Ahir, 11 de maig, es van entregar 306.000 signatures en el Congrés de Diputat a Madrid, amb l’objectiu que els delictes d’abús sexual infantil no prescriguin.
L’acte d’entrega va ser protagonitzat per Miguel Ángel Hurtado, precursor de la campanya de Change.org i víctima d’abusos per part d’un sacerdot durant la seva adolescència, Gloria Viseras i Vicki Bernadet.
‘(…) A l’actualitat el Codi Penal només preveu la imprescriptibilitat dels delictes de lesa humanitat, genocidi i terrorisme. En el cas de la pederàstia, el termini de caducitat es comença a comptar a partir que la víctima arriba a la majoria d’edat i el delinqüent queda impune si el damnificat denuncia cinc anys després d’arribar als 18 en els casos lleus o 15 anys en els greus.
Hurtado reclama al partit que sigui en la pròxima legislatura, a la Comissió de la Infància del Congrés, que «discuteixi sobre el tema». I recorda, però, que les víctimes no sol·liciten una «llei pionera», ja que en països com el Regne Unit no prescriuen els abusos sexuals a menors i «no es col·lapsa el sistema (…)».*
La resposta desl principals partits polític ahir va ser unànime a favor de buscar una solució que eviti la impunitat, que podria passar no tant per la imprescriptibilitat del delicte, cosa que causa molts dubtes entre els juristes, però sí per una ampliació del termini de prescripció, una sortida jurídicament més senzilla.’*
El de ahir va ser un acte que marca una fita en l’història de la lluita contra els delictes d’abús sexual en la infància, iniciant-se així la implicació dels partits polítics i un compromís ferm per part de la societat civil.
El proper 26 de maig Vicki Bernadet està convidada a participar a la jornada La Barcelona de les Solucions organitzada pel grup de periodisme En Positivo.
Vicki Bernadet exposarà el cas que porta per títol: Lluita contra l’abús infantil. Aquesta ponènciaestà inclosa dintre del panell ‘Barcelona Col·laborativa’, en el qual professionals pertenyents a diverses iniciatives socials donaran resposta a les necessitats de les persones més vulnerables de la ciutat de Barcelona. El panell estarà moderat per Bernat Gasulla, sotsdirector d’El Periódico de Catalunya i entre els ponents estaran també presents Laia Serrano, fundadora i directora de BarcelonaActua parlant sobre Voluntariat coordinat iFerran Busquets, director d’Arrels Fundació qui parlarà sobre el dret a l’habitatge.
Amb aquesta iniciativa es posa de manifest davant la ciutadania les bones pràctiques que ja s’estan portant a terme en matèria de solidaritat a Barcelona, a la vegada que es vol ensenyar una ciutat que implica tots els actors socials per contrarestar el risc d’exclusió que pateixen determinats col·lectius i persones.
La Barcelona de les Solucions està impulsat per l’associació En Positivo, una entitat sense ànim de lucre que promou una visió constructiva del periodisme, traslladant la seva filosofia proactiva a aquest esdeveniment.
Barcelona de les Solucions Panell Barcelona Col·laborativa Data: 26 de maig de 2016 Lloc: CaixaForum, Barcelona Horari: 15:30-16:30
Si voleu conèixer més detalls sobre La Barcelona de les Solucions, el diumenge 22 La Vanguardia plasmarà en el seu suplement DINERO, un debat entre 5 participants de la jornadaen el que està convocada Vicki Bernadet.
Aquesta setmana hem començat novament el programa Què li passa al meu col·lega?, un projectede caire socialque porta a terme la Fundació Vicki Bernadet en diferents centres educatius: (UEC) a Catalunya, a ACES a Madrid, en Aules Taller d’Escolarització Externa a Aragó, o amb joves que visquin en centres residencials o assisteixin a centres Oberts.
Es tracta d’un taller que té la finalitat de donar eines als joves en situació de risc per detectar i ajudar als amics que puguin patir l’abús sexual. El programa el porten els professionals del Departament de Formació i Sensibilització de la Fundació i està dividit en quatre sessions d’una hora i mitja de duració, dues d’elles destinades a realitzar teatre social. En la finalització del taller els joves poden composar una cançó i gravar un vídeoclip per fer prevenció d’abús sexual.
Què li passa al meu col·lega? compta amb la col·laboració del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat.
Aquí us deixem una mostra de les creacions que van fer, amb molt art, els joves de Centro Edunare de Saragossa, UEC Terrassa y UEC La Mina. Pujeu el volum!
El proper dimecres 29 de maig de 19hs a 21hs30, Vicki Bernadet participarà en la Sessió Màster de Dret de Família i Infància de la Universitat de Barcelona impartint una conferència sobre Ábús sexual i resiliència.
El proper 7 de maig tindrà lloc la VI Jornada de Victimologia organitzada per la Universitat de Barcelona, en la qual la Fundació Vicki Bernadet col·labora des dels seus inicis. Ja us podeu inscriure en aquest enllaç
En cas de no poguer assistir presencialment el dia 7 de maig podeu seguir les conferències per web.
Des de la FundacióVicki Bernadet us volem desitjar una Diada de Sant Jordimeravellosa.
En aquest dia tan especial volem compartir amb vosaltres els tres relats que han resultat guanyadors del primer concurs literari que hem organitzat des de la Fundació. Estem molt contents amb la participació i esperem continuar en aquesta línia, donant un espai per poder parlar dels ASI a través d’un mitjà tan bonic i alliberador com pot ser la literatura.
Els criteris que hem tingut en compte per seleccionar els guanyadors han estat la seva qualitat literària i que promoguin la sensibilització i la prevenció dels ASI des d’un punt de vista pedagògic. El relat guanyador, FVB de Mayuli, ens ha impactat profundament pel seu to vitalista i esperançador. Octubre, el conte Finalista de Jèssica Millán ha estat escollit per la seva poesia i sensibilitat. Finalment hem creat una Menció Especial per Un crit al buit de Berta Castells, qui amb tan sols quinze anys ha retratat de manera magistral una situació d’ASI. Felicitats a les tres!
Volem agraïr també a tots els que ens heu enviat les vostres obres i les paraules de suport que hem rebut amb els relats. Després d’aquesta grata experiència tenim la sensació que hem avançat uns passos en la nostra gesta per trencar el silenci.
Feliç dia del Llibre, Bona Diada de Sant Jordi!
Mayuli, Guanyadora de Concurs de relat
Guanyadora: Mayuli (38) per FVB
Avui m’he aixecat amb ganes de tocar allò que no sona, em sento bé, amb ganes de guerra, amb forces per saltar, ballar, cantar, cridar, córrer i sentir el vent a la cara i el sol a la pell… explicar-ho tot…
No, potser millor que no. No és el primer dia que m’aixeco amb aquest sentiment i al final m’acabo tirant enrere, ves a saber perquè.
Però i si avui fos diferent? No, no, no, millor que no perquè potser la lio i després ja no podré tirar enrere. Però es que la situació ja em cansa,ja fa molt, tinc esgotament psicològic i físic, tinc ganes d’acabar-ho tot, de tirar de la manta, de descobrir el pastís,posar les cartes boca amunt i que sigui el que hagi de ser.
Buff, no,no, que si no em creuen no tinc manera de demostrar res, això ja m’ho he plantejat abans moltes vegades i no tinc com, no tinc cap prova de res, seria la meva paraula contra la seva. De vegades penso que seria millor si algú veiés que hi ha coses estranyes,en el meu comportament, en el seu, en la nostra relació… i que em preguntés què em passa, què tinc que em fa estar així, però ningú no s’imagina res, ningú no veu res, per tant ningú no farà res. Son sentiments trobats, perquè per altra banda, de vegades em fa por anar pel carrer i que la gent quan em passa pel costat vegi alguna cosa estranya, vegi el què em passa, i em moro de vergonya. Què complicat i contradictori tot plegat…
Ja està, he de deixar de donar-hi voltes, porto temps amb aquests si o no, amb aquest rum-rum a la panxa, i ara, ja fa temps que tinc la sensació que no soc culpable de res, que era una víctima innocent i que ja ni tan sols m’hauria de sentir així.
Vinga, va! Perquè perdre més temps? Si espero més em tornaran a marxar les ganes, les forces i tornaré a no ser capaç i no m’ho puc permetre. Avui tinc l’oportunitat de canviar-ho tot i començar una nova etapa, una nova vida. Però i si aquesta nova vida no es millor que la que visc ara? Segur que al principi no ho serà, segur que em cosiran a preguntes, el morbo del tema, les mirades, però ho he de fer, i ho faré, perquè a la llarga serà millor, m’ensortiré…
– Fundació Vicki Bernadet digui?
Jèssica Millán, Finalista concurs de relat
Finalista Jèssica Milán (28) per Octubre
Un mateix instant uní la vida i la mort. La mare plorava la filla gran i alhora prenia a la petita entre els seus braços, prometent-li que mai no deixaria que li fessin mal.
Quan la petita començà a créixer, la mare la protegí de les espines de les roses, dels caramels que oferien els desconeguts i de les pel·lícules violentes. L’allunyà dels carrers foscos, de les amigues de classe que es pintaven les ungles i del veí del cinquè que s’enrojolava quan es creuaven les mirades. Casa seva es convertí en un temple sagrat, on el món exterior era perillós i temible i la seguretat de la llar inqüestionable.
Tal com li ensenyà la mare, els monstres no s’amagaven sota el llit ni dins l’armari. Però ningú va adveritr-la de que alguns monstres vesteixen amb corbata i camisa de ratlles i que podien accedir a la intimitat de la seva cambra quan la mare no hi era. El seu cor no entenia com les mateixes mans càlides d’un pare que, havent sopat l’abraçaven mentre li llegien un conte, poguessin fer-li totes aquelles coses que la feien sentir tan bruta.
Amb la connexió pròpia de les bessones, un cordill invisible la mantenia unida a la seva germana més enllà de la distància i del temps. Les nits de por, quan l’ombra de l’amor i l’odi s’unien en una mateixa emoció, es retrobava amb la germana en una vall il·luminada per la llum de la lluna groga. Una davant de l’altra, separades per un gorg que s’havia omplert de llàgrimes i tristesa.
Però la por no pot romandre sempre amagada en la foscor i una nit, com n’hi havia hagut tantes abans d’aquella, quan acudí al refugi màgic amb la germana, el gorg vessà; com una allau d’aigua salada i de secrets bruts, esquitxant el paisatge estàtic que estava pintat amb la destresa del que no es surt mai de la ratlla.
A l’endemà, quan el pare ja feia estona que havia marxat a la feina i la mare preparava torrades amb melmelada per esmorzar, la petita obrí el seu cor i un fil de llum il·luminà la cuina, deixant en llibertat les papallones de la tritesa i de la por. La mare l’abraçà, mossegant-se el llavi i contenint el cúmul d’emocions que li formaven un nus a la gola. Sentint-se envaïda per la calma del que comprèn què ha de fer, s’agupí, li posà el cabell per darrera l’orella i fent-li un petó a la galta, l’agafà de la mà. Obrí la porta a l’exterior que havia temut durant tant de temps i la tancà darrera seu, per no tornar-la a obrir mai més.
Berta Castells, Menció Especial
Menció Especial: Berta Castells (15) per Un Crit al Buit
“10 de gener del 2004, estimat diari.
Avui he anat a l’institut, com cada dia. Últimament, quan sóc a casa, sento que cada vegada que vaig a algun racó, em segueix. No ho sé, tinc la sensació que em vol tocar, que vol veure cada moviment que faig, cada respiració, la vol sentir. Cada paraula que dic la vol escoltar infinites vegades i mirar-me fins gastar-me.
Jo, em sento (no sé si dir-ho així), però intimidada, pels seus ulls, abans plens d’amor cap a mi, però ara tenen un altre significat quan em miren, tenen altres intencions. Estic molt cansada i avui ha estat molt estrany tot plegat, demà et continuaré explicant les meves coses, gràcies per guardar-me els secrets cada nit.”
– Aquí va començar tot – Va respondre la mare al jutge, amb llàgrimes als ulls i baixant la mirada –
– Prosseguim amb el testimoni que incrimina al nostre culpable Pol Genovell, siusplau continuï vostè, senyora Maria, mare de la víctima, Jana.
– Ella, quasi sense alè ni paraules va seguir, tot i les dificultats emocionals que li provocava… – “Estimat..
“20 de gener del 2004, estimat diari.
…He sentit el seu alè i llavis al clatell, i les seves mans gegants i seques del fred a la meva cama, he pogut sentir com el cor se m’accelerava i començava a tremolar. Subtilment m’ha anat pujant la mà per la cama, sense dir-me res, només em mirava i somreia vagament, mentre veia la por dins els meus ulls, tot és molt estrany, tinc por…”
-Siusplau segueixi llegint senyora – Va demanar el jutge.
-Ella, no podia pujar la mirada, ja que estava banyada en un mar de llàgrimes, i ho veia tot borrós. Quan van passar uns segons i ella no responia, va moure el braç esquerra i tot seguit es va eixugar les llàgrimes que li queien a les galtes abans d’arribar als llavis. Va respirar i va continuar- “Tinc por…
“que els meus ulls deixin de veure’l tal com l’he vist sempre. Que el seu nom em provoqui por, i que els records que tinc, els feliços, s’esborrin de la meva ment, no vull recordar l’avui ni l’ahir, ho vull esborrar de la meva memòria i tornar a començar, segur que no serà res. Demà t’explicaré més sobre els meus secrets, gràcies una vegada més.
– Quasi paralitzada, sense forces per continuar llegint va passar la pàgina del diari i va continuar, ara amb la veu trencada – “Estimat…
“28 de gener del 2004, estimat diari.
… Diu que ja podem jugar a jocs d’adults, que ja no sóc una nena. Jo em resisteixo, però m’amenaça i em diu que si no faig el que ell vol em farà mal, i que si ho explico a algú, no em deixarà tranquil·la ni quan dormi. Porta molts dies entrant a la meva habitació. Sento unes passes, que cada vegada s’acosten més i és van alentint, s’acosten a mi, ja sento el cor, cada batec és més ràpid, tanco els ulls i quan sento que ajusta la porta sense fer soroll, em regalima una llàgrima per la galta, sento impotència, cada cosa que em fa, em provoca fàstig, ganes de plorar, però no puc, hem fet una promesa, si jo no dic res, ell no em farà mal. Però a mi, ja me’n fa cada cop que em toca la pell, em somriu, em fa petons, i no ho puc explicar a ningú. Tu ets l’únic que ho sap, amb tu sé que puc confiar, gràcies per guardar-me el secret.”
– La mare, ja li tremolava el pols i no va poder seguir amb les proves de la declaració, però el jutge va donar pas a l’advocat del culpable perquè fes preguntes a la declarada.
– Veient la declaració, senyora Maria, m’agradaria saber com ha pogut accedir a aquesta informació – Va dir l’advocat.
Ella, va respondre, mirant-lo fixament – Vaig arribar a casa un dia després de treballar, i vaig trobar el seu diari al menjador, jo l’anava a portar a la seva habitació, però em va relliscar de les mans i va caure al terra, es va obrir, i jo, picada per l’interès de saber més coses d’ella, em vaig posar a llegir… i bé, vaig trobar aquests fragments i molts altres, que no tinc forces per llegir, no vaig saber reaccionar de la millor manera.
– L’advocat, va respondre – Com sap que la seva filla no menteix? Com sap que tot això ha passat?…
Ella amb els ulls plorosos, i una llàgrima a punt de vessar-se, va contestar amb una veu prima i feble – Uns dies abans de veure res en el diari, a la Jana ja la notava estranya. Portava molt de temps que no era la de sempre però, com que no deia res, no em vaig preocupar. Va arribar un dia a casa i bé, li vaig preguntar que perquè no volia sopar, què li passava… i ella em va respondre que no es sentia a gust a casa, jo li vaig preguntar, tota nerviosa, i ella em va respondre que… que… el meu marit, estava fent coses estranyes amb ella, i que havia intentat guardar el secret, com ell li havia dit, però no havia pogut. No volia que jo li digués res, que si no li faria mal. Jo, encegada per la por, vaig reaccionar de la pitjor manera, li vaig dir que no podia ser veritat, que tot eren històries seves. Vaig estar molts dies distan del meu marit, i amb por de no saber què pensar ni fer, però quan vaig veure el diari, vaig veureu-ho tot clar. La Jana no té cap necessitat de mentir, i menys a mi, a la seva mare. Jo era el seu punt de suport, el seu diari secret, i no em vaig saber posar a l’alçada de la situació, la vaig deixar desprotegida.
– L’advocat, va mirar a la declarada i tot seguit al jutge, no va poder fer més preguntes.
El jutge, en veure que l’advocat defensor de l’acusat no tenia més preguntes, va donar pas l’advocat defensor de la víctima perquè interrogués la declarada.
– Senyora Maria, m’agradaria saber com va reaccionar la seva filla després que vostè no es creiés el que ella li havia dit.
– La Jana, ja m’ho va dir insegura, amb els ulls tristos i sense gaires ganes de parlar, quan va veure la meva reacció davant de les seves paraules, va baixar el cap i vaig poder veure com li tremolava la barbeta i deixava anar unes llàgrimes que tot seguit li queien a la mà que tenia a sobre la cuixa. No va alçar la mirada en cap moment, estava paralitzada i no li vaig notar ni un trist moviment. Estava enfonsada, jo era l’única que podia rescatar-la, i no ho vaig fer.
L’advocat, va assimilar la resposta i va fer un aclariment i una altra pregunta relacionada amb la seva filla – La Jana, ara té 17 anys, això li va començar a passar els 14, encara ara, va al psicòleg i té un seguiment constant. Vosté com la veu?
La mare, abatuda i amb ganes d’acabar amb totes les preguntes, li va contestar:
– És molt forta sap? però mai podrà tornar a ser la de sempre, mai podrà tornar a viure els anys que ha perdut, que ha perdut trista, enfonsada i guardant un silenci que hauria de ser un crit. El seu silenci va ser un crit al buit. Només nosaltres, els que estem amb ella, sabem el que costa tornar a començar i només ella, sap el que costa aixecar-se i parlar, parlar, sense por, ara amb força.
I jo ara què he de fer? – Va preguntar-se la Jana, que estava sola en una sala, mentre que al costat s’estava jutjant els fets de feia dos anys, en els que ella va ser la víctima, en silenci. Estava realment nerviosa i amb ganes de parlar, de cridar, d’explicar a tothom el mal que li havien fet, el mal que va arribar a sentir i el desequilibri que li va provocar, però no li deixaven, no deixaven que ella parlés. Veure el seu pare, l’abusador, amb els seus propis ulls, li faria molt de mal, reviuria coses del passat que li van fer mal, molt de mal. Es pot curar, però sempre queda la cicatriu. Ella, si no hagués escrit en un tros de diari totes aquelles paraules, potser ara, el seu secret hagués estat el seu final. El silenci de l’assetjat, sempre, és la força de l’abusador.
Ara, després de tot aquest temps, l’últim que li fa falta és esperar, i lluitar, més del que ha fet fins ara, ser forta i seguir vivint, viure intensament. Això ho té clar, gràcies a trencar el seu silenci ha pogut alliberar-se, però sempre li pesarà aquell gener del 2004.
El premi que han rebut les guanyadores ha estat un pack de les obres guardonades del Premi fada a la Cultura 2015.
Amb motiu del Dia del llibre, el proper 23 d’abril, us animem a participar en un concurs de relat breu, de ficció i de creació pròpia. Amb aquesta iniciativa donem continuïtat al passat Premi fada a la cultura, reivindicant, en aquest cas la literatura, com a mitjà excel·lent per donar veu als ASI.
Bases
El conte pot estar escrit en català o castellà amb una extensió màxima de 1000 paraules, en format Word. Valorarem que el vostre escrit:
Fomenti la sensibilització i prevenció dels ASI.
Sigui una obra creativa i/o innovadora.
Aporti valor pedagògic
Premi:
El guanyador i finalista s’emportaran un pack amb les obres guardonades del Premi fada a la cultura 2015: la novel·la ‘Paraules emmatzinades’ signat per la seva autora, Maite Carranza, i la pel·lícula finalista del premi ‘Les vides de Grace’ del director nord-americà Destin Daniel Cretton.
Els dos relats es difondran el dia de Sant Jordi a través del web i les xarxes socials de la Fundació Vicki Bernadet.
El fotògraf Israel Ariño i l’escultora Cristina Márquezvan ser els artistes encarregats de les obres lliurades als guanyadors de la segona edició del Premi fada a la Cultura que vam celebrar el passat 23 de febrer a Barcelona.
Israel Ariño L’obra en permanent construcció d’aquest fotògraf barceloní llicenciat en Belles Arts i nascut el 1974, s’ha pogut veure en nombroses col•leccions públiques i privades, sobretot a França, país on ha trobat les majors complicitats en el medi artístic i fotogràfic.
La guanyadora, Maite Carranza, va rebre una fotografia de la sèrie Atlas d’Ariño. En paraules d’Ediciones Anómalas: ‘en les seves fotografies emergeixen coses i sensacions que no hi eren per endavant i que es fan presents quan es materialitza la imatge i algú la mira després.’
El premi Finalista va ser per Destin Daniel Cretton, qui va rebre, en aquest cas, una obra del fotògraf barceloní corresponent a la sèrie TerraIncognita. Aquesta sèrie va ser creada durant la residència del fotògraf a l’Aparté, lieu d’art contemporain a la Bretanya francesa. ‘Terra Incognita posa en imatges experiències que són com una revelació nascuda de sensacions per convidar-nos a seguir mirant paisatges transitoris, canviants i intangibles, però no menys reals, perquè hi són, a l’exterior, encara que només agafen forma fugaç en la nostra mirada.’ explica Ariño al seu web.
TERRA INCOGNITA 20 x 25 cm / 75 x 90 cm Silver Gelatin Print 2012 edition of 15
El Premi Honorífic, atorgat el Director Artístic Pep Pla, va ser una peça anomenada Abeurador de l’escultora Cristina Márquez.
Si alguna vegada heu observat un abeurador, l’ocell que està en trànsit s’atura, beu i es recupera per després reprendre el seu camí. En l’abeurador, troba un espai de pausa on reposar. La Fundació Vicki Bernadet, com l’abeurador, és un espai de recuperació. Però només és una parada en el camí, perquè l’ocell després segueix el seu viatge, la Fundació, com l’abeurador, només vol ser plataforma perquè la persona, com l’ocell, pugui continuar la seva vida‘ explica Cristina sobre l’obra realitzada expressament per aquest guardó.
Títol: Abeurador / 02 Porcellana vidriada amb decoració en pa d’or de 24 quirats sobre peu de ferro negre. Mesures aproximades del conjunt: 15 cm x 7 cm x 15 cm. Febrer de 2015, Barcelona
Cristina Márquez Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona Sant Jordi, en l’especialitat de gravat, després de finalitzar els estudis de Ceràmica Artística a l’escola Llotja de la mateixa ciutat, ha centrat el seu treball en la producció de peça artística i en la recerca en torn diferents sistemes de reproducció de la imatge aplicats en ceràmica.
La seva obra actual és fruit de la combinació de la seva experiència en aquests dos camps, el de la ceràmica i el de la impressió gràfica i la porcellana, s’ha convertit en un element habitual en el seu treball que abasta des del petit objecte a la instal·lació.
Ahir a la nit vam celebrar la 2ª edició del Premi fada a la Cultura en una vetllada màgica, en un gran escenari, el Born Centre Cultural, cedit per a l’ocasió per l’Ajuntament de Barcelona.
La gala va comptar amb la presència de Ramon Pellicer que va conduir l’acte magistralment. La Vicki Bernadet va obrir la gala amb unes paraules reivindicant la importància de la cultura com un excel·lent mitjà per donar veu a la problemàtica de l’abús sexual infantil.
Tot seguit, Imma Pérez, Cap de l’Assessoria Jurídica del Consorci de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Patronat de la Fundació, va introduir l’obra finalista, la pel·lícula Les Vides de Grace de Destin Daniel Cretton, el qual no va poder assistir a la cerimònia d’entrega però va enviar unes paraules d’agraïment des dels Estats Units, que l’auditori va poder veure projectades a la pantalla de la Sala Moragues. La guanyadora, Maite Carranza, va rebre amb gran entusiasme, de mans del Director Artístic del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, el Premi fada a la Cultura 2015 per la seva novel·la Paraules Emmetzinades, de la qualvam sentir una lectura interpretada amb gran emotivitat pels actors: Mont Plans, Susanna Garachana, Lluis Villanueva i Mariona Ribas. Ambdos guardons, finalista i guanyador, van ser dues fotografies de l’artistaIsarel Ariño.
Vicki Bernadet va tornar a pujar a l’escenari per entregar el Premi Honorífic al Director Artístic Pep Pla per la seva obraTatuatge. Els guardons van ser obra del fotògraf Israel Ariño, i la ceramista Cristina Márquez va ser l’autora de la peça entregada a Pep Pla.
Finalment, l’acte va ser clausurat perl’Honorable Consellera de Benestar Social i Família, Sra. Neus Munté.
Els membres del Jurat, patrocinadors, autoritats i col·laboradors seguien atentament l’acte i amb la resta dels assistents, van poder gaudir del toc musical que va aportar el grup català Pribiz, encarregat de tancar la gala amb dues cançons plenes d’energia i positivisme que van donar pas al brindis final.
Gràcies a tots/es per recolzar-nos i per aportar el vostre granet de sorra, perquè sense vosaltres no seria possible la nostra lluita.
Us esperem a la tercera edició del Premi fada a la Cultura 2017!!!
DIA:08/06/15_HORA: 18h_LLOC_Fundació Vicki Bernadet c/ Taquígraf Martí 30-32 Barcelona (M: Les Corts)
Aquesta xerrada ofereix, a pares, mares, tutors i famílies, l’oportunitat de reflexionar sobre la presència de dinàmiques abusives en el dia a dia dels nens i nenes. De forma amena i sota la guia de la fundadora de la Fundació Vicki Bernadet, podreu conèixer estratègies per detectar si els vostres fills pateixen una situació abusiva, facilitar que us l’expliquin i pensar formes d’afrontar-la.
