La literatura posa paraules a coses que no s’expliquen i ajuda a donar veu a moltes històries que encara segueixen silenciades a la nostra societat. Per això, des de la Fundació, sempre hem apostat per la cultura com a via per trencar tabús, baixar barreres i fer pedagogia sobre la importància de prevenir i actuar davant l’abús sexual infantil. Ens ajuda a la societat a apropar-nos a aquesta realitat i també ajuda a moltes persones que han patit abusos sexuals a la infància a explicar allò que els va passar, a trobar aquelles paraules que expressen tot allò que sentien, a compartir vivències,…
Aquest Sant Jordi volem donar veu als i les supervivents d’abús sexual infantil a través dels llibres. Aquests que hem escollit (i molts d’altres que ens podeu proposar) ens ajuden a parlar de l’abús sexual infantil, a parlar del gran silenci social que encara rodeja aquesta realitat. Aquest Sant Jordi, ajuda’ns a donar veu a tota aquesta literatura!
‘Paraules emmetzinades’ de Maite Carranza
Jo mai no havia sabut que aquella mena de carícies que em feien no eren correctes. Per mi eren tant naturals com una abraçada, un petó o una encaixada de mans. Jo era un nena i ell era un adult. Els adults, per naturalesa, sabien el que es feien i ens ensenyaven a nosaltres, els nens i les nenes, el que estava bé i el que estava malament. (…) De vegades no m’agradava el que em feia i aleshores tancava els ulls i pensava en altrs coses.
‘No, pare, no’ d’Esperança Roure
Jo tinc dret a ser feliç i penso lluitar fins al final per mi, pel meu equilibri intern, pel meu benestar fins que sigui capaç d’estimar-me completamanet. Fins i tot, d’estimar el meu cos i totes les satisfaccions (incloses les sexuals) que em pugui donar.
‘Les Cortines d’Aire’ de la Fundació Vicki Bernadet
De nit, quan la Daniela era al llit abans de dormir, va pensar que havia fet molt bé d’explicar-li a la mare el seu secret. El tiet no tenia raó i la mare l’havia creguda i abraçada tan fort, que gairebé la deixa sense aire! Però el que li feia més il·lusió és que l’endeà podria explicar el seu secret a l’Oriol i la Mireia rere les cortines d’aire!
‘Instrumental’ de James Rhodes
Mi hijo fue y es un milagro. (…) Nunca tendrá que preocuparse por tener una profesión con futuro solo tendrá que preocuparse de buscar algo que le haga reir, saltar de emoción, de lo que quiera hablarle al mundo entero. (…) Lo único que quiero para él, muy por encima del éxito académico o económico es que no deje de buscar la risa y la alegría.
‘Unspoken’ de Lorena Ros
Los primeros recuerdos que Ella tiene del abuso que sufrió no hacen referencia al abuso en sí, sino en cómo se sentía en el parvulario: tenía ganas de morir. Ella sufrió abusos sexuales por parte de un miembro de su familia, pero jamás se lo dijo a nadie.
‘Cuando estuvimos muertos’ de Joan Montané
Me dijo que no había ocurrido nada malo y que sólo era un juego entre él y yo. La conversación concluyó cuando mi padre dijo que a mí me gustaba. Eso era más de lo que podía soportar en aquellos momentos. Tenía tantas palabras agolpadas en mi garganta, pugnando por salir, que al final, no salió ninguna.
‘Geografía de mi cuerpo’ de Ana G. Aupi
Y el que no entienda que se vaya
Que se quite del medio
“Que no estorbe” (Luís Carlos Pineda)
Que estamos intentando caminar
Con historia ultrajada que nos palpita por adentro
Callaros anda callaros
Que la vergüenza es vuestra
‘El mal invisible’ de Xavi Pérez Navarro
Tornen les llàgrimes. Tinc la sensació que no és ell qui parla, sinó que és més aviat la culpa, aquest roc perniciós que erosiona, desgasta i consumeix perquè és letalment pèrfida. Això és el que la fa diferent de la responsabilitat: mentre aquesta s’exerceix, la culpa es pateix.
‘Azul’ de José Andrés Murillo y Marcela Paz Peña
Te puedes caer, pero hay algo más doloroso que caer, y es que no te crean. (…) Lo conté tantas veces que comencé a creer que nunca había ocurrido. Fue un tiempo muy triste y solitario. Pero un día… alguien se interesó en mí. Alguien me creyó y me ayudó a sanar.
‘Tigre, tigre’ de Margaux Fragoso
Yo sólo tenía catorce años, pero a menudo me parecía tener cuarenta. Cuidaba de Peter como si fuera mi cachorro, un asezno grande, torpe y pesado, cansado y maltrecho, al que acogía en mi regazo con su carita berreona para enjugarle las lágrimas con pañuelos de papel. Las suyas eran las lágrimas de una vida arrasada que a su vez había arrasado las de otros.